Et in Arcadia ego

Introducció general

A diferència de la visió tradicional de la història de la llengua, i molt especialment sobre els segles de "decadència" Marfany argumenta que en aquest periode no es produeix una castellanització per "traidoria" de les classes superiors catalanes i la imposició forània del castellà. En realitat va ser un procés de diglòssia, és a dir, determinats sectors van optar per utilitzar llengües diferents en circumstàncies diferents. No deixan de parlar català peró no l'utilitzen pels escrits d'un cert nivell. L'autèntic procés castellanitzador es produeix ja al segle XIX i resultat de la voluntad de la burgesia catalana de construir una nació,,, Espanya,

Introducció
L'autor critica la visió esencialista de la llengua del nacionalisme. Aquesta considera que tota llengua té un neixement clar i per sempre, és a dir, el català -o el castellà- ja existia in nuce des de els seus inicis. A continuació només es produeix una mena de desplegament hegelià, el desenvolupament de la llengua fins al seu estat de maduresa: "fixació i perfeccionament com a llengua de cultura, codificació set-centista, estandarització vuit-centista a través de l'escola, fins i tot, en alguns casos, extensió a nous territoris."
Aquesta evolució seria comuna a totes les llengües -romàniques- si no fos per una intervenció exterior que impossibiliti aquest desplegament, fins al punt de que pugui desaparèixer. No obstant, de vegades es possible una tornada a la "normalitat" i el definitiu desplegament que li pertoca,
Marfany critica, en primer lloc, aquesta idea d'un hipotètic "naixement" i recolça el plantejament d'un altre autor que defensa que "la historia en su totalidad, no sólo su problemático comienzo" pot permetre entendre com ha arribat una llengua a ser el que és.
El segon argument de crítica és que les etapes de l'evolució d'una llengua són "passos en el procés a través del qual les llengües es constitueixen com a tals", El que existia abans de la codificacó d'una llengua -i després- són parlars. "Són la seva associació amb certes estructures de poder polític i els seus consegüents accessos a la condició de vehicle de expressió escrita, imposició a una població, i creixent estandarització que han fet que alguns parlars s'aglutinessin en llengua dins d'un territori determinat". En realitat el procés de creació d'una llengua va íntimament lligat al procés de creació dels estats-nació. En una primera etapa els parlars quallan en una llengua al segle XIII, per la existència d'un estat monàrquic i feudal. La desaparició d'aquest estat porta a la desaparició de la llengua i la tornada als parlars. No és fins a finals del XIX que unes altres circumstàncies històriques porten de nou a la "restauració" com a llengua.
L'autor es proposa estudiar precissament aquest periode que va des de la desaparició de la llengua fins a la seva recuperació.
Segueix una dura crítica a la idea de "normalització" d'una llengua, especialment quan es falseixa la història com a argument per aquesta normalització. Una de les falsedats és dir que el català va desaparèixer durant tres segles per renéixer al XIX.
Les crítiques a la visió essencialista són dos:
1.- l'anacronisme. Qualsevol presència del català és resistència, tot castellanisme és usurpació.
2.- La intervenció externa. Tot és interferència del castellà.
Com a contrapartida ell defensa el concepte de diglòssia. Dóna una primera definició, la de Ferguson: "una situació lingüística relativament estable en què, al costat dels principals dialectes de la llengua (que pot incloure una o diverses formes regionals normativitzades) hi ha una varietat superposada molt divergent, altament codificada (sovint gramaticalment més complexa), vehicle d'un cos de literatura escrita extens i respectat, procedent d'un període antic o d'una altra comunitat lingüística, que és ampliament apresa en l'educació formal i usada sobretot en l'escriptura i el parlar formal, però que no ho és per cap sector de la comunitat en la conversa ordinària", La seva pròpia definició és "la pràctica segons la qual un individu o un grup homogeni d'individus utilitza l'una o l'altra de dues llengües per a dues funcions o menes de funcions diferentes."
Contraposa la diglòssia a la substitució, quan un individu o grup d'individus deixa la seva llengua per reemplaçar-la per una altra en totes les funcions.

El doctor Martí Julà es deia Domingo
En aquest capítol es fa repàs d'un curiós fenòmen de la normalització retrospectiva, la presunta"restauració" de noms que en realitat no s'han escrit mai en català. Com és que hi ha catalans que porten un nom castellà?
Es donen tres alternatives:
-Els noms es castellanitzen en determinades circumstàncies, molt especialment en relació amb la corona.
-Determinats individus castellanitzan definitivament el seu nom, fonamentalment els de classe noble.
-Uns quans noms originalment castellans s'incorporan a la antroponimia catalana. S'escriuen en castellà però es pronuncien en català. L'autor resegueix el cas de Francesc -es manté Francesc en català quan es refereix a Francesc d'Asís, i Francisco, pronunciat Fransisku quan es refereix a Francisco de Paula- Domingo -Domenec desapareix ja al segle XIII-, Jacinto i altres noms. Per exemple, Verdaguer es deia en realitat Jacinto i Martí Julià es deia Domingo.
Com deiem, per un curiós efecte "normalitzador" retrospectiu a aquells pobres que tenien un nom castellà pateixen el mateix problema del que se acusa als castellanitzadors, es tradueix el seu nom a una forma que ells no haurien fet servir mai.